"My Fair Lady"

Analitzem el cartell d'un dels últims bons musicals de la història del cinema musical, segons alguns crítics de cinema, i amb l'encantadora Audrey Hepburn.

FITXA TÈCNICA

Títol: "My Fair Lady"

Títol original: "My Fair Lady"

Any: 1964

Gènere: Musical 

Director: George Cukor

Repartiment principal: Audrey Hepburn, Rex Harrison, Gladys Cooper, Stanley Holloway, Theodore Bikel i Wilfrid Hyde-White

Sinopsi: Una jove venedora ambulant de flors, ordinària i malparlada, coneix a un professor de fonètica en un mercat. El professor creu que seria un bon subjecte per analitzar-la i transformar-la en una bella i agradable dama de l'alta societat. 

Premis: 8 Òscar (millor pel·lícula, director, direcció artística, actor, fotografia, so, adaptació musical i vestuari), 1 Globus d'Or (millor pel·lícula musical) i 1 BAFTA (millor pel·lícula)

Anàlisi del cartell

El cartell es presenta amb un punt de vista mig o natural i amb un pla conjunt; si tenim en compte el pla dels dos protagonistes. Si ens hi fixem, el cartell està creat a partir d'un collage de petits i diferents plans (pla conjunt, pla americà, primer pla, algun pla detall, etc.)

Podríem dir, que aquest cartell destaca per tres qüestions: el color rosa, la caricatura dels personatges principals i, tal i com ja hem dit, el collage de petites representacions de plans.

1) Amb el rosa (color primordial en aquest cartell i que no s'acostuma a utilitzar lluny d'algunes pel·lícules infantils), ens intenten representar tot allò que acostumem a relacionar amb el concepte del món rosa (bons modals, vestits, amor..) i de l'alta societat (esdeveniments culturals i festius, luxe, elegància...). Tanmateix, tampoc ens podem oblidar que el color rosa s'associa culturalment als sentiments amables, carinyosos, sensibles i romàntics.

Sentiments i maneres de ser que intentaran convertir-se en els de la jove venedora ambulant de flors (Audrey Hepburn), després de passar per les classe del professor de fonètica (Rex Harrison).

2) Totes les imatges que apareixen representades en el cartell estan caricaturitzades amb traços ràpids i senzills. S'obvien els petits detalls i es presenten algunes de les situacions que succeeixen durant el film. Només cal observar les pinzellades d'absència de color, en algunes de les situacions representades:

3) Els petits plans representen les situacions i les localitzacions en les quals es trobaran els dos protagonistes (balls, vestits per a esdeveniments com la cursa de cavalls, entre altres.)


Sobre la distribució dels dos protagonistes en la composició del cartell podríem treure'n una breu conclusió: hi ha un dels dos actors que es presenta davant de l'altre, amb unes dimensions més grans i que, al mateix temps, atrau la mirada de l'altre protagonista. Tot i que el film fos protagonitzat pels dos actors (Hepburn i Harrison), la pel·lícula es presentava al públic amb la cara de la coneguda i angelical Audrey Hepburn. I és que la productora del film volia una cara molt coneguda pel públic i, Julie Andrews, que interpretava aquest paper a Broadway, no tenia aquests requisits. Qüestions del destí: qui es va emportar l'Òscar per a la seva interpretació va ser ell, i Julie Andrews se'l va emportar com a millor actriu, per Mary Poppins.


Més informació de la pel·lícula
Us presento una de les escenes de l'inici del film:

És un film per veure'l en V.O. ja que el doblatge en les cançons perden l'originalitat i la interpretació dels seus actors. Tot i això, la veu d'Audrey Hepburn només s'escolta en els diàlegs, ja que la veu de les cançons interpretades per ella, va ser doblada per la veu de Marni Nixon. Aquest fet, malauradament, va ocasionar un allau de crítiques cap a Hepburn i cap a la seva interpretació.
Una recomanació: és una pel·lícula llarguíssima! No apte pels que veuen films d'una hora i mitja! :)




I la setmana que ve, quin cartell analitzem?
(voteu a l'enquesta que trobareu al bloc, gràcies!)