15 de set. 2011

El cartell de la setmana... "Cuando ruge la marabunta"


Pel·lícula d'aventures, de romanticisme dels clàssics, amb un heroi salvatge i la presència del gran Charlton Heston. De què estem parlant? De Cuando ruge la marabunta.


FITXA TÈCNICA
Títol: "Cuando ruge la marabunta"
Títol original: "The Naked Jungle"
Any: 1954
Gènere: Aventura 
Director: Byron Haskin
Repartiment principal: Charlton Heston, Eleanor Parker, Abraham Sofaer, William Conrad i Douglas Fowley.   
SinopsiEl propietari d'una gran plantació de cacau a Amèrica del Sud, decideix casar-se amb una dona que no ha vist mai, a través de correspondència. D'aquesta manera,  pot assegurar descendència i propietaris per les seves terres. Però mentre això succeeix, una plaga de formigues assetja de destruir-ho tot. 


Anàlisi del cartell

El cartell ens presenta diferents plans (primer pla, pla sencer i pla general) en un punt de vista mig o natural. Els tres plans utilitzats s'usen per mostrar llocs, accions i personatges diferents. Aquesta mateixa divisió es realitza de la mateixa manera amb l'ús del color i del traçat dels retrats, que incrementen dramatisme en les accions dels personatges.

Per resumir-ho, el cartell es divideix en tres parts:
1. Part superior: amb els dos personatges principals (Heston i Parker) amb actitud aparentment romàntica, de línies senzilles i amb color.
2. Part entremig: amb el personatge masculí interpretant el paper d'heroi, amb línies treballades i ús dels grisos per atorgar dramatisme a l'acció descrita.
3. Part inferior: títol del film i personatges difosos amb traçats poc detallats.

Quan a la part superior menciono "actitud aparentment romàntica", em refereixo a l'actitud que ofereixen els dos actors, al públic. Si observem la imatge ràpidament, creiem que estan en actitud passional i que després d'aquesta imatge li segueix un d'aquells petons "Made in Hollywood" del cinema clàssic (tan naturals, passionals i admirats alhora). (Espero que capteu la meva ironia amb la paraula "natural". Un dia hauré d'analitzar els petons del cinema clàssic, que tanta admiració i somriures em desperten...)
Però no crec que així sigui, ell es mostra per sobre d'ella (actitud de superioritat i menypreu) i ella es mostra amb certa inferioritat i valentia perquè el mira amb els ulls oberts. Ell no els té oberts (certa senyal de covardia). Gairebé  puc assegurar que es tracta d'una rèplica del que succeeix en la cambra del personatge femení en una acció carregada de dramatisme, intensitat i violència.

La part d'entremig  del cartell, em sorprèn, ja que ens mostra gairebé la resolució del film.... no en diré més...

La part inferior ens mostra els personatges difosos que es relacionen amb els nadius de la zona i ens presenta la perillositat de la "marabunta" amb el color vermell. Color que ens avisa de perillositat i de guerra.
Tanmateix, no es tracta del mateix vermell que es converteix en el fons dels dos personatges en la part superior. Símbol de passió, amor i romanticisme.


Més informació de la pel·lícula

Hi ha escenes del cinema que passaran a la història... escenes i diàlegs. Alguns diàlegs sorprenen per la seva temàtica en períodes de censura, sense que es digui explícitament sobre què s'està parlant.

Veiem-ne un exemple contundent:



Christopher Leiningen (Heston): "La única exigencia que yo imponía era que todo cuando subiese por el río  fuese nuevo. Que valiera la pena. Por ejemplo, el piano ante el qual se sienta jamás fue abierto por nadie antes de su maldita llegada."

Joanna Selby (Parker): “Si usted supiera más de música, se daría cuenta de que un piano suena mejor cuando se ha tocado. Éste no es un buen piano.”


Contundent, no creieu? Jo em vaig quedar ben bocabadada!! 

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Els clàssics els tinc una mica oblidats, MÒNICA. Per cert, vaig escoltar l'entrevista i em va agradar. Tens una veu maquíssima! Un petó i fins aviat. JORDICINE.

Mònica ha dit...

Moltes gràcies, Jordi! ;) Tot i que la veu s'escolta un pèl enllaunada, oi? Hauria d'haver agafat un altre telèfon de casa!! Aix... :) Una abraçada!

Bargalloneta ha dit...

brutal!!!!!!!!
la recordo de haver-la vist de petita, quan encara no odiava a Charlton Heston.....l'escena de les formigues començant a sortir és una escena de terror que sempre m'ha acompanyat!!!!
petons

Cinealopareja ha dit...

Primer felicitar-te pel teu blog, ens agradaria que passessis pel nostre degut a que t'hem concedit el Premio bloggero!:D

http://cinealopareja.blogspot.com/

Mònica ha dit...

Bargalloneta, odies a Charlton Heston? jajaja què et va fer? El meu xicot també em diu que l'escena de les formigues li feia moltíssima por quan era petit! jejeje Una abraçada!

Publica un comentari a l'entrada