27 de jul. 2011

"My Fair Lady"

Analitzem el cartell d'un dels últims bons musicals de la història del cinema musical, segons alguns crítics de cinema, i amb l'encantadora Audrey Hepburn.

FITXA TÈCNICA
Títol: "My Fair Lady"
Títol original: "My Fair Lady"
Any: 1964
Gènere: Musical 
Director: George Cukor
Repartiment principal: Audrey Hepburn, Rex Harrison, Gladys Cooper, Stanley Holloway, Theodore Bikel i Wilfrid Hyde-White
Sinopsi: Una jove venedora ambulant de flors, ordinària i malparlada, coneix a un professor de fonètica en un mercat. El professor creu que seria un bon subjecte per analitzar-la i transformar-la en una bella i agradable dama de l'alta societat. 
Premis: 8 Òscar (millor pel·lícula, director, direcció artística, actor, fotografia, so, adaptació musical i vestuari), 1 Globus d'Or (millor pel·lícula musical) i 1 BAFTA (millor pel·lícula)



Anàlisi del cartell

El cartell es presenta amb un punt de vista mig o natural i amb un pla conjunt; si tenim en compte el pla dels dos protagonistes. Si ens hi fixem, el cartell està creat a partir d'un collage de petits i diferents plans (pla conjunt, pla americà, primer pla, algun pla detall, etc.)

Podríem dir, que aquest cartell destaca per tres qüestions: el color rosa, la caricatura dels personatges principals i, tal i com ja hem dit, el collage de petites representacions de plans.

1) Amb el rosa (color primordial en aquest cartell i que no s'acostuma a utilitzar lluny d'algunes pel·lícules infantils), ens intenten representar tot allò que acostumem a relacionar amb el concepte del món rosa (bons modals, vestits, amor..) i de l'alta societat (esdeveniments culturals i festius, luxe, elegància...). Tanmateix, tampoc ens podem oblidar que el color rosa s'associa culturalment als sentiments amables, carinyosos, sensibles i romàntics.
Sentiments i maneres de ser que intentaran convertir-se en els de la jove venedora ambulant de flors (Audrey Hepburn), després de passar per les classe del professor de fonètica (Rex Harrison).

2) Totes les imatges que apareixen representades en el cartell estan caricaturitzades amb traços ràpids i senzills. S'obvien els petits detalls i es presenten algunes de les situacions que succeeixen durant el film. Només cal observar les pinzellades d'absència de color, en algunes de les situacions representades:




3) Els petits plans representen les situacions i les localitzacions en les quals es trobaran els dos protagonistes (balls, vestits per a esdeveniments com la cursa de cavalls, entre altres.)


Sobre la distribució dels dos protagonistes en la composició del cartell podríem treure'n una breu conclusió: hi ha un dels dos actors que es presenta davant de l'altre, amb unes dimensions més grans i que, al mateix temps, atrau la mirada de l'altre protagonista. Tot i que el film fos protagonitzat pels dos actors (Hepburn i Harrison), la pel·lícula es presentava al públic amb la cara de la coneguda i angelical Audrey Hepburn. I és que la productora del film volia una cara molt coneguda pel públic i, Julie Andrews, que interpretava aquest paper a Broadway, no tenia aquests requisits. Qüestions del destí: qui es va emportar l'Òscar per a la seva interpretació va ser ell, i Julie Andrews se'l va emportar com a millor actriu, per Mary Poppins.


Més informació de la pel·lícula
Us presento una de les escenes de l'inici del film:


És un film per veure'l en V.O. ja que el doblatge en les cançons perden l'originalitat i la interpretació dels seus actors. Tot i això, la veu d'Audrey Hepburn només s'escolta en els diàlegs, ja que la veu de les cançons interpretades per ella, va ser doblada per la veu de Marni Nixon. Aquest fet, malauradament, va ocasionar un allau de crítiques cap a Hepburn i cap a la seva interpretació.
Una recomanació: és una pel·lícula llarguíssima! No apte pels que veuen films d'una hora i mitja! :)




I la setmana que ve, quin cartell analitzem?
(voteu a l'enquesta que trobareu al bloc, gràcies!)




22 de jul. 2011

"El padrí"

Últimament estic rebent per Twitter i pel mateix bloc, (i algun amic, en persona també), peticions d'anàlisis d'alguns cartells de cinema... i com que veig que hi ha gent que té algunes predileccions, l'anàlisi d'alguns dimarts serà escollit pels lectors del bloc. Per tant, a partir d'ara: cada dimarts hi haurà un post nou, i cada quinze dies, el cartell analitzat l'haureu triat vosaltres. Així de fàcil i senzill! Podreu escollir el cartell a la columna de l'esquerra del bloc.
I animeu-vos a fer-nos peticions per Twitter, Facebook o pel mateix bloc. 
Per anar escalfant motors... aquesta setmana analitzem el cartell d'"El padrí", petició feta pels amics del bloc "En petites porcions".


FITXA TÈCNICA
Títol: "El padrí"
Títol original: "The Godfather"
Any: 1972
Gènere: Drama 
Director: Francis Ford Coppola
Repartiment principal: Marlon Brando, Al Pacino, Diane Keaton, James Caan, Richard Castellano, Robert Duvall, John Cazale, Talia Shire i Sterling Hayden
Sinopsi: Durant els anys 40, Don Vito Corleone és el cap d'una de les cinc famílies de la màfia de Nova York. Quan es nega a entrar en el negoci de les drogues, s'inicia una lluita entre les famílies. 
Premis: 3 Òscar (millor pel·lícula, actor i guió adaptat) i 1 Globus d'Or (millor pel·lícula)

Anàlisi del cartell
El cartell té un punt de vista mig o natural i utilitza el pla mig per presentar el personatge que dóna nom al film.
Tal i com es pot observar, la imatge és en mode blanc i negre amb uns ajustaments de brillantor i contrast molt alts. Aquests ajustament, aconsegueixen l'efecte d'un negatiu. D'aquesta manera, es guanya dramatisme en la imatge, o en els personatges i situacions, ja que algunes zones queden molt marcades i obscures: ulls, coll, espatlles i braços. De fet, les espatlles, els braços, i la resta del cos, queden immerses amb el fons negre del cartell.
Tanmateix, el títol del film, compleix la mateixa premissa, i també està en blanc sobre negre. Hi ha un element, però, que no compleix aquesta premissa; els pètals de la flor de l'americana. I de fet, és l'element que més ens desperta la nostra atenció, ja que és l'element de contrast en el cartell i el possible avís d'algunes contradiccions.

Com ja hem dit altres vegades, el vermell és el color de molts sentiments; la passió, la sang, el perill...

La situació dels elements és quelcom inestable, ja que tot el pes del cartell es percep a la part superior del cartell, i en canvi, la part inferior dreta està buida, i l'element pesa massa. No creieu que és fàcil imaginar-se com tots els elements d'aquest cartell cauen cap a la nostra dreta, com si fos un arbre acabat de tallar? Hi ha un element inestable que no deixa que el nostre protagonista es sostingui tot sol.


Més informació de la pel·lícula

El tràiler amb més suspens del cinema:



La frase <<Vaig a fer-li una oferta que no podrà rebutjar>> és considerada la segona frase més memorable del cinema, segons American Film Institute. 


Quina és per vosaltres la frase més memorable del cinema? 

13 de jul. 2011

"Ningú és perfecte"

No sé si serà el destí, però els dos últims posts que he dedicat a l'anàlisi de cartells, han tingut el mateix protagonista i el mateix director: Jack Lemmon i Billy Wilder. Aquest cop ha sigut el film que protagonitza juntament amb l'exuberant Marilyn Monroe i l'atractiu Tony Curtis.   

FITXA TÈCNICA
Títol: "Ningú és perfecte"
Títol original: "Some Like It Hot"
Any: 1959
Gènere: Comèdia 
Director: Billy Wilder
Repartiment principal: Jack Lemmon, Marilyn Monroe, Tony Curtis, George Raft, Pat O'Brien i Joe E. Brown 
Sinopsi: Dos músics es veuen atrapats, després de ser testimonis en un ajustament de comptes entre dues bandes de mafiosos rivals. Sense feina i perseguits per bandes perilloses, decideixen fer-se passar per dones i formar part d'una banda musical femenina. 
Premis: 1 Òscar (millor vestuari) i 1 Globus d'Or (millor pel·lícula)


Anàlisi del cartell
El cartell té un punt de vista mig o natural, tot i que existeixen diferents plans (pla mig, pla sencer i pla de conjunt). Aquest fet és degut al muntatge de diferents imatges que constitueixen el cartell.
Tanmateix, la ubicació d'aquestes tres imatges formen una figura geomètrica (triangle) que ajuda a centrar l'atenció en un personatge concret.

Ho veurem més clar en aquest esquema gràfic:

Les dues imatges de la part inferior, assenyalen al personatge femení, aportant un major  protagonisme cap al seu personatge. Només cal observar, que la seva figura està lleugerament posicionada per sobre dels altres dos personatge i que alhora, ells comparteixen un mateix nivell d'importància.

El mateix succeeix si dibuixem el mateix triangle, però en aquest cas, invertit:

Els noms dels actors que interpreten els personatges del film també poden formar un altre triangle amb el títol de la mateixa pel·lícula. D'aquesta manera, assenyalen el títol del film, com un element important del cartell. 
Potser no és el cas, però en podríem extreure un parell de conclusions si raonem aquest breu anàlisi: 
-Marilyn Monroe es convertia en la protagonista indispensable del film
-El film, sense els actors que li donaven vida, no hagués estat possible.

Com sempre, són conclusions personals que he extret amb la composició dels elements del cartell.

Tal i com podem observar, el cartell ha estat realitzat mitjançant la tècnica de la il·lustració i intenta representar les dimensions socials dels personatges. D'aquesta manera, la figura femenina es presenta com un personatge alegre, social i desenfadat; mentre que les figures masculines es presenten com personatges sorpresos davant la situació que es troben.  
El colors que més destaquen en aquesta composició són el vermell i el groc. El primer d'aquests colors, probablement fa referència a l'espectacle musical en el qual treballen els tres protagonistes.

Sens dubte, aquest cartell es transmet diversió, sorpreses i entreteniment.


Més informació de la pel·lícula...

Us adjunto un dels temes musicals més famosos d'aquest film en particular, i de la història immortal de Marilyn Monroe:


A nivell personal, és una de les pel·lícules més divertides que he vist mai i altament recomanable veure-la en V.O. : les veus del doblatge no fan justícia a les magnífiques actuacions de Tony Curtis i Jack Lemmon.


L'he analitzat precisament aquesta setmana, perquè divendres passat la vaig veure a "Sala Montjuïc". Es fan propostes altament recomanables de cinema a la fresca, amb una selecció de les millors pel·lícules de tots els temps. Si voleu saber més informació, feu clic aquí.
Recomanacions: porteu alguna jaqueta (que a la nit refresca) i coixins o cadires plegables que algunes parts del cos pateixen una mica al cap d'una estona... i per últim, gaudiu de l'experiència! 
  


6 de jul. 2011

"Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya" i els seus cartells

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que se celebra a Sitges, ja comença a fer presència en els mitjans de comunicació, en blocs cinèfils i entre els aficionats al cinema; amb la publicació dels cartells que promocionen aquest festival i que se celebrarà del 6 al 16 d'octubre de 2011.

Vaig llegir que els cartells d'aquest any desprenien una mirada inquietant cap a l'espectador.
Així que em vaig posar a mirar i recopilar els cartells que hi han hagut en els últims deu anys, encara que aquest festival ja porti més de quaranta anys en ple funcionament (des de 1968) i més de quaranta cartells al seu darrere. Podeu veure tot els cartells que s'han editat, aquí.

Us proposo que comenteu quina edició creieu que va tenir el cartell més inquietant, en aquests últims deu anys de Festival. Al final d'aquest post, veureu la meva valoració personal.


Cartell 2011


Cartell 2010


Cartell 2009


Cartell 2008


Cartell 2007


Cartell 2006


Cartell 2005


Cartell 2004


Cartell 2003


Cartell 2002


Cartell 2001


El cartell del 2006 i 2010, personalment són dels cartells més inquietants d'aquests últims anys. O això creia, fins que vaig veure el cartell del 2001. Em fa mal tot cada vegada que el veig, l'esquena en particular, i tot i que sembli mentida, per mi és el més inquietant. Esgarrifances!! :)

I per vosaltres? Quin és el cartell més inquietant?